PERQUÈ TOTS PUGUEM ARRIBAR A LA TEULADA!

Continuarem treballant perquè tots puguem arribar a la teulada, participar en la cursa d’obstacles i poder inclús emprendre el vol!

Imatge: Disney

De vegades, quan entro a alguna classe a fer guàrdia, sempre hi ha que em pregunta: 

-“ i tú , de què ets profe?” 

i quan contesto: SIEI, la majoria tornen a preguntar: 

-“Això què és?”  

D’altres, creuen saber la resposta i diuen: 

-“Ah, sí. És la classe de...” . 

Quasi mai acaben la frase. De vegades, perquè no gosen a dir-ho en veu alta i d’altres, perquè realment no ho saben. 

Qui més qui menys, sap que a la planta baixa de l’institut, cap al fons del passadís, hi ha un aula on de vegades hi entren alguns alumnes de diferents cursos, de primer d’ESO, de segon, de tercer i també de quart. 

Però, què hi van a fer, allà? És un lloc on apartem a qui no volem dins de l’aula? No. 

És una mena de taller de reparació on van els cotxes espatllats que s’han d’arreglar? Tampoc, ni molt menys. 

És un lloc on es fa “rehabilitació”? Aquesta última afirmació encara podria admetre-la com a comparació amb qui necessita una rehabilitació perquè ha sofert algun accident, trauma o problema muscular i necessita un temps del suport d’un terapeuta per “posar-se a to”. 

Aquest temps i aquest suport, convindreu amb mi, que poden ser molt diferents en un pacient o en un altre, segons la causa i també que és l’especialista qui dicta el tractament a aplicar, mai el pacient. 

Hi ha alguns alumnes que, tot i saber que ho necessiten, no volen venir a la SIEI, o, si ho fan, ho fan avergonyits perquè sempre hi ha qui se’n burla o fa algun comentari pel fet d’haver d’entrar a la SIEI. 

Això no m’agrada. Com és possible que algú se’n burli o no vulgui ser amic d’algú altre només perquè necessita un suport? 

Faríeu el mateix amb qui necessita rehabilitació en un braç, una cama o alguna altra part del cos? Qui sigui capaç de fer això, que no vingui després queixant-se perquè no el volen en un grup o perquè se’n burlen del seu nas, de les seves ulleres o li diuen que està gras/sa.

SIEI correspon a les inicials de: Suport Intensiu a l’Educació Inclusiva. Abans es deia USEE: Unitat de Suport d’Educació Especial. Més o menys, vol dir el mateix: Suport, Ajuda. L’educació inclusiva és la que garanteix que tothom tingui accés a les mateixes oportunitats. O sigui, és un espai on es dona Suport a qui ho necessita. De vegades també pot ser que algú de la SIEI sigui qui entri a l’aula ordinària a donar aquest suport. 

El professor que està a l’aula ordinària sovint té un nombre elevat d’alumnes i no pot atendre a tots de manera individualitzada. Com funciona la SIEI? Si algú té dificultats en els estudis pot venir a demanar ajuda? Per suposat, podeu venir a l’espai SIEI quan vulgueu, a visitar-nos, a preguntar-nos, a parlar amb nosaltres, formem part del vostre institut. 

Alguns ja ho féu, quan passeu pel davant. Alguns m’heu preguntat: “Jo puc venir aquí a rebre ajuda? “ Per això us explicaré com funciona. El procediment és el següent: Quan un professor, els pares o el mateix alumne detecten que un alumne té dificultats d’aprenentatge ho comunica al tutor de l’aula, qui a la vegada ho comunica al psicopedagog/a del centre i si és precís al de l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic dels serveis educatius del Departament d’Educació extern) qui, sempre amb l’autorització dels pares, fa una valoració psicopedagògica per determinar el problema, la causa i l’ajuda o suport que precisarà. 

Moltes vegades això ja s’ha fet durant l’etapa d’educació primària. Aquesta ajuda pot ser més o menys intensiva, en una matèria o en més d’una matèria i pot ser de diferents tipus : temporal o permanent, metodològica o curricular (tots heu sentit parlar dels Plans Individualitzats o Pis). En una mateixa classe, pot haver alumnes que necessitin més ajuda que altres, pot haver qui necessiti més ajuda en una determinada matèria i menys , o gens, en una altra. També es pot donar el cas de que algú necessiti ajuda en totes o quasi totes les matèries i què hagi qui no necessita ajuda, encara que aquest últim punt és quasi bé impossible, doncs tots tenim algun aspecte a millorar, si no en els estudis, potser en les nostres en habilitats emocionals o en la forma en què ens relacionem amb els altres. 

Si penseu una mica o us dediqueu a observar al vostre voltant, us n’adonareu que a tothom se li dona bé alguna cosa: el dibuix, la pintura, el ball, la dansa, l’esport, o potser té una bona veu, bona oïda musical, o sap parlar molt bé en públic, i té poder de persuasió, o té molta habilitat per fer que la gent s’entengui i per fer nous amics, o té un do per les matemàtiques, la informàtica, o potser és d’aquells que sap arreglar fàcilment les coses que s’espatllen, o se li donen bé les manualitats, cosir, o és un crack conduint , orientant-se en l’espai, o és un crack recordant les dates més especials, els aniversaris o coneix tots els detalls del seu equip de futbol preferit o del seu conjunt musical, etc. 

Són les anomenades intel·ligències múltiples. 

Tothom destaca en almenys, algun camp i tothom pot tenir dificultats alguna vegada durant la seva trajectòria educativa, de manera temporal o transitòria (dificultats en l’idioma, problemes socials ,emocionals, personals o familiars, escolarització tardana ) o permanent ( discapacitat intel•lectual o cognitiva, dificultats de raonament, de comprensió, d’expressió, dificultats en la lectura, dificultats en l’escriptura, dificultats en tasques mecàniques, d’orientació espacial. Pot haver qui tingui una discapacitat motriu, visual o auditiva o un trastorn de conducta, del desenvolupament o simplement un retard d’aprenentatge causat per un determinat problema en un determinat moment que es pot solucionar fàcilment amb una mica d’ajuda. Amb això us vull dir que qualsevol de nosaltres podem ser potencialment candidats alumne de SIEI en un moment o altre de la nostra vida educativa. 

També hi ha qui em diu : “Mira què bé, jo també vull un PI. Així ho tenen més fàcil. Per què jo no puc tenir un PI? “. La resposta és simple: perquè segurament no ho necessites. És com si em preguntessis perquè no pots utilitzar una cadira de rodes per desplaçar-te més còmodament, de la mateixa manera que ho fa una persona que té dificultats per caminar. Ara imagino a algú que conec contestant-me :”poder, puedo...”. Sí, es clar, i tot seria més fàcil , però deixa’m dir-te una cosa: seria més fàcil i divertit per a tu, perquè saps que podries aixecar-te quan volguessis, però de ben segur que aquells i aquelles que no podrien aixecar-se, t’envejarien, i desitjarien amb totes les seves forces no necessitar aquella cadira de rodes. 

Deixa’m posar-te un altre exemple: Imagina que hem de pujar a la teulada d’un edifici molt alt per celebrar una cursa d’obstacles. La manera de pujar-hi és per les escales, però també hi ha un ascensor, només un. 

Banco de imágenes: MEC

Hi ha molta gent; alguns d’ells tenen dificultats motrius, de mobilitat o estan lesionats per culpa d’una malaltia o una caiguda i utilitzen cadira de rodes o crosses com a suport per caminar.

És evident que no hi cabem tots a l’ascensor. Estic segura que deixaríeu gustosament que qui més ho necessita, el fes servir per arribar a la teulada de l’edifici i vosaltres pujaríeu corrent i saltant per les escales. Segurament, els què han de pujar per l’ascensor desitjarien poder participar de les vostres rialles i salts per les escales. 

Probablement, alguns dels que pugeu per les escales diríeu: “Oh, quin cansament, quantes escales! Quina sort tenen els que pugen en ascensor!” Pot ser que algú caigui a mitja escala i necessiti l’ascensor només per acabar de pujar. Pot ser per tornar a baixar ja no li caldrà. Pot ser hi ha algú que, tot i que pujaria més de pressa i més còmodament per l’ascensor, sabent que no hi ha lloc per a tots, el cedeixi i només necessiti una mica de suport per pujar. 

Aquest suport podria ser poder pujar al costat de la barana, per recolzar-se, o al costat d’algú, que li deixi el seu braç. Bé, ja som dalt a la teulada. 

Hem pujat de diferents maneres,                                                                    però tots hi hem arribat. 

Ara és quan comença la cursa d’obstacles. Ara ja no hi ha ascensor. 

Creieu que els que han arribat aquí dalt amb ascensor tenen avantatges sobre els qui han pujat per l’escala? 

Creieu que estan més descansats i per això més preparats per enfrontar-se a aquesta cursa d’obstacles?  

La resposta és obvia, oi, però convindreu amb mi que tenen el mateix dret que tots a participar i que sortosament, teníem un ascensor, encara que millor si n’ haguéssim pogut tenir més, i que continuarem treballant perquè tots puguem arribar a la teulada, participar en la cursa d’obstacles i poder inclús emprendre el vol. 

Sílvia Moragues

Tutora SIEI